"A UN AURÓ", JOSEP CARNER

Aquest poema també pertany al llibre d’Arbres (1953).
Es tracta d’un poema de vuit estrofes, de quatre versos hendecasíl·labs cada un exceptuant l’últim vers que és hexasíl·lab. Es combina art major amb art menor, y la rima és consonant en el versos parells, i en els versos senar trobem que la rima és lliure.
Altre cop enveja la saviesa, el coneixement i la pervivència d’un arbre, en aquest cas un auró, i mostra una reflexió moral i existencial.

"L'ALTRE ENYOR", JOSEP CARNER

Pertany al llibre Llunyania (1952). Aquest llibre apareix a Santiago de Xile i conté 29 poemes inèdits i 13 de publicats. Aquests poemes inèdits expressen la marca d'un exili forçat i el dramatisme d'unes circumstàncies personals.
És un poema format per quatre sonets de versos decasíl·labs. Predomina la rima consonant. L'esquema de la rima és ABBA ABBA CCD EED en el sonet I i en el III, el sonet II i el IV la rima és ABAB ABAB CCD EED. 
El tema del poema és l'enyor a la pàtria des de l’exili, el poeta utilitza el "jo poètic".

- Sonet I:
Comença fent un contrast de Bèlgica, el país on es troba exiliat, amb la seva terra, Catalunya d'on ha hagut de marxar forçosament i a qui s'adreça amb el "tu". El poeta relaciona Catalunya amb un símbol de la mort com són els corbs. Les tres estrofes següents són oracions interrogatives on el poeta es pregunta si tornarà algun dia a la seva terra. També representa elements del seu paisatge mediterrani: el mar i les espècies vegetals dels pins, les vinyes, les ginestes... Carner es fa una reflexió sobre com serà la nova Catalunya si arribés el dia en que hi pogués tornar. En aquestes preguntes retòriques el poeta fa ús dels verbs en futur.

- Sonet II: 
Segueix amb les preguntes retòriques del primer i ens parla de la seva joventut que ja mai recuperarà. Representa la seva joventut amb una metàfora: "tota dringant, bornejadora al born", és a dir, una juventut d'acció i lluita.
També expressa un missatge molt pessimista: pensa que Catalunya estarà destrossada per la guerra i les tropes franquistes hauran deixat unes conseqüències   terribles. 
En aquest sonet usa verbs en present i futur per expresar dubte i probabilitats. 

- Sonet III:
Comença comunicant-nos que no es vol recrear en l'enyor i ens diu que té un somni en la seva vellesa, vellesa representada en la metàfora "aquest devallant de mes anyades". I no s'enyora de les seves glòries del passat, el passat no li preocupa, el que més li preocupa és no poder complir aquest somni que té ara.
A la última estrofa d'aquest sonet fa un elogi a la pàtria dirigint-se a ella com una "Mare", és una personificació de la pàtria. 
En aquest sonet es centra en el moment actual, per tant, el poeta usa verbs en present.

- Sonet IV:
Dóna un missatge esperançador de la recuperació de la pàtria, a la que es dirigeix a través de la repetició de "tu". Ell no deixarà de lluitar per ell, per tant, la pàtria mai morirà per a ell.
Catalunya ha sofert molt i ha estat molt danyada, per això el poeta li diu: "triga, si cal, a fer-te més augusta".
Finalment, dóna un missatge de persistència i lluita per la recuperació de la pàtria i ens diu que mai perdrà la batalla perquè la fidelitat de la gent catalana ens serveix de protecció: "sota plec mai no vist de ton mantell". 
En aquest últim sonet el poeta usa adjectius per a magnificar la pàtria (pura, serena, alta i justa) i el condicional per manifestar un desig. 

"ARBRES", JOSEP CARNER

És un poema que pertany al volum Poesia(1957) corresponent a la etapa de maduresa, dins de  Poesia trobem aquest poema en el llibre Arbres. 
Arbres esta compost per deu estrofes cada una d’ elles amb quatre versos excepte la quarta y la vuitena estrofa que tenen cinc versos. Combina versos hexasíl·labs i alexandrins per tant trobem versos d’art major i d’art menor. L’esquema de la rima es abAB-CDCd-EFEF-GghGh-IJIJ-KLKl i així successivament, es de rima consonant. 
Aquest poema té l’arbre com a referent, ell ja no cerca la identificació amb l’ arrelament de l’arbre, sinó que és l’arbre qui l’ ajuda a determinar l’ esperit de l’ observador. 
Carner el que vol reflectir a través d’aquest poema es que així com el arbres es troben arrelats al terra i creixen cap amunt fins a arribar a una altura determinada que sembla que tocarà el cel, les persones en canvi no tenim aquesta virtut normalment quan tenim algun tipus de problema o neguit no tendim a tirar endavant amb tanta facilitat i això es el que ell admira de l’ arbre en general y després de cada tipus d’arbre admira una cosa diferent que ell desitjaria tenir però que no té.

"ILLA", JOSEP CARNER

Aquest poema pertany al volum Poesia(1957), última etapa de Josep Carner la de la maduresa, dins de Poesia trobem aquest poema en el llibre Llunyania. 
Illa esta compost per sis estrofes de nou versos cada una, són versos alexandrins de onze y dotze síl·labes per tant d’art major. La rima es ABCBCDDCC-BDBDCECDD i així successivament, per tant es rima consonant.

A la primera estrofa del poema recorda tot allò bo que té Catalunya com una cosa realment bonica per a ell. A la segona estrofa parla de Catalunya com la terra que l’ ha vist créixer i també diu que si no fos per gent com  ell que s’enrecorda del seu país (Catalunya) qui s’enrecordaria. Seguidament a la tercera estrofa ens diu l’enamorament que ell sent per Catalunya, tot allò que li fascina de la seva terra i les virtuts que aquesta té. 
A la quarta estrofa veu Catalunya com un país ara impossible i de somni ja que després del seu exili es la seva pròpia manera de veure la seva terra. Ala cinquena estrofa explica l’ enyorança que sent per Catalunya i el seu record, la veu lluny d’ ell i diu que a Catalunya es sent protegit. A la sisena estrofa es lamenta per l’ enyorança però a la vegada diu que manté el record i espera tornar a veure-la en un futur. 
El tema general del poema és que ell com a exiliat es qui conserva en el seu aïllament els valors que el caracteritzen com a membre de la seva terra que és Catalunya. 
Catalunya pren la forma d’illa, una illa bastida en el record i l’ impossible, una illa imaginaria i habitada en somnis.

"MAR I CEL", ÀNGEL GUIMERÀ

-Primer Acte:

Saïd és el capità d'un vaixell de corsaris algerians, que han fet presoners a un grup de cristians després d'assaltar la seva nau. Saïd és un mestís, el seu pare era musulmà i la seva mare cristiana. Com que van matar el seu pare, la mare va decidir marxar amb l'expulsió dels moriscos.

Som en alta mar i en un vaixell de corsaris que acaben de guanyar una batalla i han aconseguit un gran botí, un grup de cristians. Els pirates musulmans tenen presos a unes persones cristianes, d'alts càrrecs a Espanya. Saïd, l'arraix, està greument ferit i sabem que Ismul, el metge, és mort i que l'única que el pot atendre és Blanca, la presonera cristiana que anava per a monja. Saïd ordena que li portin la cristiana perquè li curi les ferides. Entre els corsaris es destaquen els següents: Hassèn, la mà dreta de Saïd, fidel com un gos; Malek, rival en el poder sobre el vaixell i Joanot, personatge que es manifesta ambigu i demostra la seva gran enyorança del món cristià. 

Entre els cristians, a part de Blanca, apareixen Carles, el seu pare, i Ferran, cosí de Blanca i enamorat d'ella des de la seva infantesa, abans de fer-se novícia. Agraït per la cura, Saïd li otorga a Blanca més privilegis que a la resta de presoners i amb el temps s'enamora d'ella. A través de les trobades per curar Saïd, Blanca ha sentit aparèixer dins seu un sentiment d'amor - compassió que la fa sentir molt culpable. Decideix matar-lo amb el seu punyal però no pot. Just en aquell moment entra un pirata. Després d'estar discutint ell explica a Blanca la seva història de quan era petit i de per què va acabar exercint com a corsari (a l'obra en aquest moment es pot apreciar un indici que hi haurà amor entre aquests personatges, Saïd i Blanca). Quan Saïd li explica a Blanca la història dels seus pares, l'emociona fins a fer-la plorar i ella comprèn que també s'ha enamorat de Saïd, sentiment que els confon a tots dos, ja que pertanyen a mons diferents i oposats i saben que el seu amor no serà ben vist per ningú.

Personatges:

Blanca: És la protagonista de l'obra juntament amb Saïd. És cristiana i està presonera dins del vaixell. És la filla de Carles i es la cosina de Ferran. Quan van ser assaltats per el vaixell musulmà, a ella la portaven cap a un convent per fer-la monja. És una dona sensible i que és molt religiosa.

Saïd: És el capità del vaixell musulmà juntament amb Blanca és el protagonista de l’ obra, és un home dur i sembla ser respectat per part dels altres corsaris. Mostra una actitud agressiva respecte als presoners cristians i especialment per Carles, el pare de Blanca.

Carles: És el pare de Blanca i el capità del vaixell cristià que va ser assaltat pels musulmans i sempre assumeix aquest paper mentre estan presoners. Sempre mostra una actitud de rebuig respecte al amor que senten Blanca i Saïd.

Ferran: És el cosí de Blanca.

Joanot: És un cristià que està amb la tripulació del vaixell musulmà. Sempre segueix les ordres que se li manen.

Hàssen: És el home de confiança de Saïd i fa tot el que aquest li mana i el defensa sempre.

Malek: És el segon més important de la tripulació, sempre manté una actitud crítica respecte al que fa el capità.

Osman: Es un tripulant musulma  que té un paper secundari en la obra i que es posa de part de Malek en alguns moments.

Mahomet: Es un altre tripulant mususulma que té un paper secundari com Osman. 

-Segon Acte:

Els cristians aprofitant que els pirates es posen en contra del seu capità aprofiten aquell mal moment i organitzen un complot contra els pirates per a ells poguer ser alliberats, aconsegueixen matar dos pirates.

També intenten matar a Saïd però Blanca que l'estima no ho vol permetre i li diu a Saïd que si el maten ella es suïcidarà i es clavarà un punyal al cor. Al final arriben a un acord, però, Saïd es troba ferit per darrere i finalment acaba morint, llavors Blanca tal i com li havia promès es clava el punyal al cor i conseqüentment també mor.

18.- La lectura de l’escena XV de l’acte segon, en què es presenta un diàleg entre Saïd i Hassèn, ens permet veure uns personatges diferents de com els hem conegut fins ara. Explica i comenta l’escena, tot indicant aquests canvis que s’observen en la psicologia dels dos personatges.

En aquesta escena contemplem com Hassèn, preocupat per les rebel·lacions per una part de la tripulació, afanya en Saïd per a que posi ordre. Es troba al seu capità reflexiu, insinuant-li que sent com Blanca és la seva dona. Hassèn se’n burla dient-li que ell també ho pensa quan va embriagat. Tot seguit Hassèn puja a coberta, Joanot i Malek baixen per disputar la situació amb Saïd.

Veiem com Saïd passa a un home arrogant, a una persona que exterioritza els seus sentiments sense importar-li les conseqüències; i un Hassèn que tot i així sabent les intencions que el seu capità portarà a terme, segueix del seu costat.

-Tercer Acte:

Els cristians governen la nau i relaten la batalla que s'ha ha començat. Blanca munta guàrdia al camarot de Saïd perquè ningú li faci mal i quan la volen fer fora, amenaça de suïcidar-se amb el punyal que guarda. Tots intenten convèncer-la que cambii la seva actitud. Joanot diu que es farà passar per Saïd i el salvarà; Ferran intenta convèncer-la i s'adona que està molt enamorada de Saïd, i finalment Carles imposa la força i mana que la facin sortir, però, en el moment que els soldats van cap a ella, surt Saïd del camarot. Es lliura a Carles i provoca la compassió de Ferran i la desesperació de Blanca. Carles intenta matar-lo, però es desmaia de l'emoció. Ferran decideix ajudar-los a escapar de nit, amb una barca. Quan Saïd s'acomiada de Blanca, apareix Carles. El pare de Blanca no accepta que la seva filla estima un musulmà i intenta matar Saïd disparant-li, però Blanca es posa al mig i és ferida per la bala. Saïd agafa Blanca i tots dos salten al mar, morint. 

19. L’ escena primera de l’acte primer introdueix els personatges de Roc i Guillem, que encara no havien aparegut en l’ acció dramàtica. Quin tipus de situació teatral plantegen aquests personatges? Quin efecte et sembla que provoca aquesta escena dins de la dinàmica de la tragèdia? Què en pensen, Roc i Guillem, de la figura tràgica de Blanca?

Guillem i Roc són dos personatges que pertanyen al grup dels cristians, tenen la funcionalitat dramàtica d’ explicar com han estat alliberats els cristians i com han aconseguit vèncer als pirates. L’ escena té una certa comicitat sobretot pel caràcter ridícul de les pretensions de Guillem i per l’ actitud poruga de Roc. Els dos comenten la presencia de Blanca i la qualifiquen de boja i endimoniada per defensar la vida de Saïd. La seva visió distanciada i simplificadora de la figura de Blanca atenua la tensió dramàtica i crea una imatge sorprenent de l’ heroïna tràgica: a Roc li fa por i Guillem la desqualifica, tot ignorant-la.

20.- Fixa’t en l’escena VII de l’acte tercer. És un moment dramàtic de gran intensitat en què Carles, Ferran i Blanca defineixen les seves posicions davant el conflicte creat. Quins són els arguments que utilitza cada personatge? Quins són els aspectes bàsics del conflicte religiós que es planteja?

El major problema que hi ha en aquest conflicte, és que procedeixen de cultures religioses diferents, les quals no comparteixen els mateixos requisits. Aquest fet fa que Carles rebutgi i no aprovi de ninguna manera aquesta relació.

Blanca es posiciona totalment per el seu estimat, Saïd, i fer tot el possible que pugui per salvar la vida d’aquest. Manifesta el seu amor per el corsari.

Ferran, s’acaba posicionant de part dels enamorats, i raonant-li al seu oncle que la seva filla no està feta per viure en un claustre, sinó per viure la vida lliurement.

Carles, està totalment en contra d’aquest amor entre el musulmà i la seva filla, i es sent totalment avergonyit. Fa tot el possible per perdre de vista en Saïd i allunyar-lo del costat de la seva filla.